Seda

Els misteris del Bombyx mori

En aquesta secció hi trobaràs

Tot el relacionat amb la cria del cuc de seda.

Llegenda

Diu la llegenda de l'origen del cuc de seda que a les Índies hi visqué una princesa que tenia els cabells d'or; la seva madrastra la detestava profundament i va consiguir del tzar, el seu pare, que la jove fos enviada al desert. Es va exiliar, doncs, a la princesa dels cabells d'or i en el seu exili la van abandonar.

La princesa es va presentar al cinquè dia a la casa del seu padre, conduïda per un lleó que la portava sobre els seu llom. La madrastra va aconsellar aleshores al tzar que la deixés extraviada en els països salvatges, on no hi vivien més que els voltors. Així es va fer, però els voltors la retornaren al seu pare al quart dia.

Aleshores la madrastra va conseguir l'exili de la jove a una illa deserta. Hi hagué uns pesacadors que la recolliren y la tornaren al tzar. Veient allò la madrastra va ordenar que cavessin en el pati un pou fons i va fer que hi baixessin a la princesa. Després va omplir de terra el forat. Sis dies després, en el lloc on habíi estst enterrada la jove viva s'hi va veure brillar una llum. El tzar va fer que es cavés i en el més profund s'hi va trobar a la princesa.

Per últim, la madrastra va fer que es buidés el tronc d'un gran arbre i en el forat hi posaren a la princesa. Després va ordenar tallar l'arbre i que el tiressin al mar. Nou dies després, les aigües deixaren el tronc a les costes del Japó i els habitants d'aquella terra tragueren a la princesa de l'interior del tronc, però en quant va veure la llum del dia va morir per transformar-se en un cuc de seda. I aquell cuc es va enfilar fins a dalt d'un arbre i va menjar de les seves fulles. Un dia va deixar de moure's i de menjar, però cinc dies després -el tiemps que la princesa habia passat en el desert- es va reanimar de nou i va seguir rossegant les fulles de l'arbre durant uns altres dies.

Al cap d'aquests dies va tornar a dormir-se, i va passar dormida el mateix temps que els voltors emplearen per retornar-la a casa seva; després es va reanimar per, dies més tard, quedar-se adormida de nou. Després del cinqè somni, el cuc va morir per ressucitar en capoll sedós i daurat; d'aquell capoll va sortir una papallona que es va posar a pondre ous. Postos els ous, uns altres cucs hi sortiren. Ara allí s'hi fabrica molta seda i es cria gran quantitat de cucs. El cuc dorm cinc cops i cinc cops es reanima. Els japonesos anomenen els somnis: somni del lleó, somni del voltor, somni de la barca, somni del pou i somni del tronc.


Història

El cuc de seda és originari de la Xina. Els historiadors xinesos indiquen com a data de l'inici de la sericicultura el 4300 abans de la nostra era. L'emperadriu Xi Ling Shi (Hsi Ling-shi), esposa de l'emperador Hwang-te, que va regnar als voltants de l'any 2650 a.C., va rebre del seu marit l'encàrrec de descobrir perquè les fulles de morera del jardí reial estaven rossegades. L'emperadriu va buscar conscienciosament fins que va trobar unes erugues blanques que menjaven les fulles dels arbres de morera tant de dia com de nit. Xi Ling Shi va descobrir, també, un capoll blanc en una de les fulles i va començar a estudiar-lo. Va trobar altres capolls en els dies posteriors i va descobrir que aquelles erugues l'havien fabricat. Va intentar desfilar el capoll per veure què contenia en el seu interior fins que un dia, accidentalment en va caure un dins de la seva tassa de te. Al treure'l, l'emperadriu va poder estirar del fil i desfer-lo per complet. El capoll estava format per un sol fil llarg i fort, cosa que la va fer pensar en com podía teixir-lo. L'emperadriu va demanar a l'emperador que es plantessin més arbres de morera per a què quan nasqueren les noves erugues puguessin alimentar-se i produir més capolls.

Al principi, Xi Ling Shi i els seus ajudants experimentaren en secret com teixir la seda, estudiant les seves propietats i fabricant alguna petita peça. Després de molts intents, van aconseguir teixir una formosa bufanda de seda que entregaren a l'emperador com un bonic present. Aviat va començar tot el palau a teixir la seda que obtenien dels capolls i l'emperador va tenir la idea d'ensenyar a altres regnes com criar aquelles erugues i el treball de la seda, però quan se'n va adonar de què ja no li comprarien aquell material a la Xina, va decidir guardar el secret sota pena de mort. Va propagar aquesta indústria entre la casta noble de l'imperi i es considerava aleshores com un art sagrat, reservat únicament a les dames de la cort i l'alta aristocràcia. A la mort de l'emperadriu, se li van erigir temples i altars com "la deessa dels cucs de seda".



Des de l'alba de la seva civilització, els xinesos van tenir la sericicultura i el teixit de la seda com la principal font de la seva riquesa. Així va néixer la ruta de la seda. Els primers emperadors ordenaren la propagació d'aquesta activitat i, sovint, dictaven decrets i ordres per protegir i recordar a la cort les seves obligacions i atencions amb la sericicultura. La seda es venia com a un producte representatiu de la nobleza. Es pagava or i plata per ella. La ruta de la seda era un entramat de camins en els que es comercialitzaven altres productes. Els mercaders de l'antiga Pèrsia compraven la brillant seda a la Xina i la carregaven en les seves caravanes cap a punts llunyans. Un cavall podia carregar 600 lliures de seda i un camell, 1000. Era un viatge perillós ja que havia que creuar deserts i muntanyes. Es patien emboscades i se'ls robava, però si aconseguien completar el viatge, es podia guanyar el doble del que s'havía pagat per la seda. Durant 2000 anys el secret de la seda va romandre ocult i encara que espies d'altres regnes intentaren descubrir la veritat, ningú ho va aconseguir. Existien rumors sobre la veritable naturalesa de la seda: alguns pensaven que era la fruita d'un arbre, uns altres parlaven d'aranyes o escarabats o fins i tot d'animals fantàstics barreja de xais i peixos.

La Xina va guanyar molts diners dels mercaders de Pèrsia i aquests, al mateix temps, guanyaren molt de la venda de la seda. La sericicultura va arribar al Japó 600 anys abans de la nostra era, i més tard, es va extendre cap a l'Índia i Pèrsia. Durant el segle segon, la reina Semíramis, després d'una "guerra feliç", obtingué tota classe d'obsequis de l'emperador xinès, que li va enviar naus carregades de sederies, cucs, i homes experts en la matèria. Des d'aleshores el Japó extengué en tot el seu territori la sericicultura, fins el punt de què va arribar a considerar-se que la seda tenia poders divins. La història registra el moment en què el govern intervingué, en nom de l'economia nacional, perquè tots els camperols volien dedicar-se a aquesta activitat, obldant-se de les altres branques de l'agricultura.

Quan l'emperador romà Justinià (483-565 d.C.) va tenir la idea d'enviar a monjos per predicar el cristianisme per orient, en l'any 552 d.C. va decidir enviar a dos monjos amb l'ordre expressa d'averiguar el secret de la fabricació de la seda. En un moment de la seva visita al palau reial s'amagaren entre les fulles de morera dels arbres del jardí i descobriren el secret. Buidaren els seus bastons i en l'interior, els monjos, introduïren llavors de morera i ouets de cucs, aconseguint així treure l'espècie cap el seu territori. Aviat arribaren a la cort de Constantinopla i explicaren el que sabien a Justinià. D'allí s'extengué als països d'Àsia i Àfrica del Nord; més tard va arribar a Europa, amb els àrabs, on Itàlia, França i Espanya obtingueren excel·lents resultats, i a qui se'ls reconeix, fins l'actualitat, la finura de les seves sedes.


Ruta de la Seda

La Ruta de la Seda serveix de fil conductor per traçar un quadre de les relacions de la Xina amb els països occidentals des de l'antiguitat fins els nostres dies. No es tracta tan sols de l'Occident europeu, que una tradició tan antiga com confusa oposa a un Orient la definició del qual segueix essent imprecisa i variable, sinó de tota l'Euràsia situada a l'oest de la Xina, incloses l'Índia, Serinda i l'Iran, els contactes e intercanvis recíprocs dels quals trascendeixen fins i tot fora de la Xina. El comerç de la seda serveix de reactiu i aporta les típiques ilustracions a la llum de les que s'aborda la història, no solament econòmica, sinó que també política, cultural i religiosa.

El comerç xinès-occidental, que els nostres manuals daten de la Guerra de l'Opi, té una història dos cops mil·lenària, amb eclipsis més o menys freqüents, i les vies da la qual foren diverses, i sovinty sorprenents. En veritat, el comerç no es va limitar a articles de luxe (dels que la seda, producte essencialment femení, fins i tot “eròtic”, ofereix un exemple típic); entre els altres productes figuraven la porcellana i les espècies, de les que, fa no gaires anys res se'n sabia.

Precisament sota la dinastia dels Han, que va començar dos segles abans de la nostra era i que la seva consolidació coincideix cronològicament amb el de l'estat romà, la seda, de matèria industrial, va passar al de valor pur: l'or, la plata, el coure escassejaven, pel que la seda va començar a servir, amb el mateix títol que el gra, per pagar els sous dels funcionaris i per recompensar els serveis excepcionals prestats pels súbdits: la seda s'amagatzemava igual que l'or; es comptava en peces de seda com s'havia comptat en lliures d'or. No trigaria en ser una moneda de canvi amb els països estrangers.

El que sembla cert, i il·lustra la importància de la producció, és que en totes les províncies on la sericicultura era possible, no hi havia una sola família xinesa en la que les noies, les mares i le àvies no consagressin una bona part de les seves jornades, i la meitat de l'any, a alimentar, tenir cura, vigilar els cucs de seda, a debanar, filar, teixir, tenyir i brodar la seda. Ja que tota la indústria sembla, en efecte, haver estat concentrada en mans de les dones, en règim d'economia familiar. ja que la majoria de les vegades es pagaven els impostos en peces de seda.

Huang-Ti (l'emperador groc) del qual se suposa que en el III mil·leni abans de Crist ja debia haver regnat, està relacionat amb el descobriment de l'art de teixir la seda. Amb els primers fils de seda entreteixits va començar un nou i important capítol en la jove història de l'economia, fa més de 4000 anys. En l'actual capital administrativa de Szechuan, es va trobar una tomba amb incrustacions en or representant cucs de seda.

Les primeres notícies segures sobre producció de seda ens arriben de l'època de la dinastia Yin, succeïda per la Shang, entre el 1766-1122 a C; mitjançant excavacions dutes a termini en la seva ciutat residencial, Yin-Hsu. La informació ens arriba a través d'inscripcions de l'oracle, les quals parlen de l'arbre de la morera, del cuc de seda i dels fils de seda.

Sabem que ja Alexandre el Gran, en la seva campanya a l'Índia va entrar en contacte amb teles de seda. Un dels oficials d'Alexandre, Nearc, fou el primer grec que en les seves descripcions va parlar de “pells sèriques”, el que és el mateix que dir seda. El que ell i altres autors occidentals han escrit sobre la manera i procedència del fi teixit és, sense dubte, hipotètic i prescindeix de qualsevol coneixament real, sobre l'origen i començament de l'anhelat teixit. Així, Nearc, escriu que els fils de seda eran rascats d'arbres. I encara en la Roma imperial, on la seda, com a tela de moda de la societat elegant pertanyia des de feia temps a la imatge de la ciutat, es creia que els fils de seda penjaven d'arbres raríssims i que eren dificilíssims d'arrencar.

Fins i tot i a pesar de què des de feia temps funcionaven les rutes comercials, no es tenia una idea clara sobre el país d'origen de la seda. El famós escriptor grec Pausànies va informar sobre l'illa de Sèria —el nom prové de la paraula ser (seda) —, que hauria de trobar-se en el mar Roig. Al mateix temps escriu sobre un riu anomenat Ser, citat per Ptolomeu, el geògraf grec, el qual és idéntico al riu principal de l'actual Thailàndia, el Menam. Seres —la gent de la seda — era com s'anomenava a Roma als xinesos o, en general, als pobles vinculats amb la producció de la seda.

En principi, la sericultura com l'ocupació de la seda era un dret exclusiu de les famílies nobles de les províncies xineses dedicades a la seda. Més tard, aquest dret va passar a l'emperador, qui aviat va reconéixer el valor comercial del seu monopoli i, precisament per això, va decretar pena de mort per a qualsevol que revelés el secret de la manufactura de la seda o exportés ous de cuc de seda. La conseqüència fou que la Xina es mantingué com l'única productora de seda pura fins el segle IV d C. i el secret de la seva manufactura fou mantingut fins el 527 d C.

També es conexia a l'Índia des de temps immemorials un cuc els fils del qual es podien filar, però aquesta seda no poseia ni al brillantor ni la puresa del cuc blanc de la Xina. A més les religions hindús tenien absolutament prohibida la matança d'animals, així que només es podien recollir els capolls trencats per les papallones al sortir, y debanar els fils curts per poder treballar-los. Així doncs, la veritable obtenció de seda va seguir essent durant més de dos mil·lenis el secret i el privilegi dels xinesos.

És evident que el descobriment del fil de seda i l'invent de la seva elaboració artística encaixava perfectament amb una de les necessitats bàsiques de l'ésser humà: adornar-se i diferenciar-se dels altres mitjançant objectes bells. Per això, la seda es va convertir en un dels primers atributs de la posició social i la representació lligada a aquesta posició; primer a la Xina i més endavant en tot el món antic entre Àsia oriental i Roma.

El veure i conéixer el desconegut, que condueix al dessig de posseir-lo, és el preludi de les relacions internacionals, el començament de les embaixdes, expedicions, búsquedes de contacte; també d'atracaments i robatoris, i finalment del comerç. Primer fou el bescanvi d'articles i després el comerç amb un sistema monetari acordat, on la moneda no era només l'or i el diner, sinó que tambén la seda o altres mercaderies cobdiciades.

Ningú sap d'on i quan va sortir de la Xina la primera caravana cap Occidente. És segur que abans hi hagué un llarg període en què els articles utilitzats en el comerç de bescanvi anaven passant de poble en poble, de província en província; fins que un dia van adquirir el seu destí, o millor dit, el lloc en què tenien interès i trobaven compradors. L'anomenada Ruta de la Seda ee caracteritza des del principi per ser una de les més insegures i perilloses. A més no només s'ha de pensar en la seda com article d'exportació, sinó, sobre tot, en la seda com mitjà de pagament, com moneda, ja que ha estat mitjançant aquesta utilització com en definitiva va guanyar la seva extraordinària importància.

En temps d'Herodot, la Ruta era ben coneguda. Després de la mort d'Alexandr el Gran, els grecs eren els senyors de tots els mercats del Mediterrani, on s'inicià un intercanvio de mercaderies, en constant creixement, entre l'est i l'oest que aviat prengué la forma de lliure comerç universal. Les mercaderies amb més demanda eren juntament amb l'or: altres metalls, pedres precioses, fustes nobles, ivori, teles, olis, espècies i drogues; la seda era raríssima a Occident i el desenvolupament de les rutes mercantils entre l'Índia i els països de l'Àsia central i occident, van crear les condicions bàsiques per a aquell intensiu comerç, el punt central del qual va ser Selèucia, situada a uns 60 Km al noroest de la antiga Babilònia.

Els parts aconseguiren controlar llargs trajectes dels antics camins comerciale d'Àsia central. Cleopatra, fou una de las primeres dones del Mediterrani sudoriental que va portar vestits de seda xinesa. Els romans van conéixer la seda xinesa a través dels parts, i es va convertir en l'objectd de luxe més cobdiciat. Al principi la seda fou un accesori de la moda romana, es portava com qui porta una joia, es brodaven fils de seda en les túniques o les togues. Més endavant es va començar a adornar la parte davantera de les túniques amb estretes franges verticals de seda i aviat es va passar a teixr amb fils de seda una tela lleugera i transparent. Una segona revolució va arribar amb els tints. El vestit tradicional romà era blanc, però els de més estatus social van començar amb bocins de seda tenyits de púrpura. Els teixidors de seda estaven buscadíssims i els comerciants de seda eren rics.

El cas és que a mitjans del segle III encara no hi havia ningú en el món mediterrani que sapigués amb seguretat la procedència de la seda. La seva història era i va continuar essent una llegenda. Aquest coneixament que contradiu la realitat, després de dos-cents anys de comerç entre Oriente i Occident és sorprenent. I encara ho és més quan no sols mils de bales de seda havien arribat a la zona mediterrània, sinó que ja havia arribat un embaixador romà l'any 166 a la cort de l'emperador Han a Changan.

Després que la Xina perdés el seu monopoli, la cria de cucs i la producció de seda es va difondre al llarg de la ruta fins l'arribada a Pèrsia. La morera i el cuc es van fer corrents allí on les condicions climàtiques ho permitien. Més tard van irrompre les tribus turques que van guanyar força política i es van expandir-se cap el sudoest guanyant a alguns pobles huns que ja habvien fet d'intermediaris entre el comerç xinès i occident. Els turcs van establir un nou pont en les rutes comercials entre orient i Bizanci, però els perses que tenien sota el seu control les rutes de l'Àsia central, impedien el pas de productes cap a Bizanci, cosa que va ressaltar de nou les rutes del nord que no estaven sota la influència persa.

L'impuls del canvi polític radical i també de la situació religiosa en l'espai de les rutes de la seda, va venir donat en el segle IX amb l'arribada dls àrabs i la seva nova religió, l'islam. Alguns anys després del canvi de mil·leni, uns emissaris armenis aconseguiren tornar a les seves terres amb llavors de morera i algun ous de cuc en l´'interior d'un bastó. Un cop vez establerta la indústria sericícola Armènia, aquesta va passar definitivament a Europa. El primer arbre es va plantar a França l'any 1147 i amb la invassió àrab va entrar a Espanya, de manera que es va conéixer la forma de pocrear el cuc i treure'n els beneficis econòmics corresponents.


Sericultura

La sericultura o sericicultura té per objecte la cria i explotació del cuc de seda. El nom prové del llatí seres, que significa seda. Aquest animal és l'eruga de la papallona de la seda (Bombyx mori) i passa per una sèrie de transformacions des del seu naixement, al sortir de l'ou, fins la seva transformació en adult, provist d'ales.

Fibalitzada la seva última muda, l'eruga es prepara per a la seva metamorfosi en crisàlide, que realitza a l'interior d'una cuberta protectora anomenada capoll, formada per un fil d'una substància resistent que és la seda, que segrega a través de les glàndules sericígenes, situades al costat de l'orifici de la boca de l'animal.

L'aprofitament de la seda es realitza matant la crisàlide abans de què la papallona adulta trepani el capoll per sortir a l'exterior i s'aparelli.


Cria

El millor moment per al naixement dels cucs de seda és al març o l'abril, encara que alguns ous, depenent de les condicions climàtiques, poden eclosionar al febrer. Quan neixen medeixen uns 3 mm. de llarg, són de color negre i amb pèl. Solament nèixer ja busquen menjar, ja que la seva apetència és voraç. Per completar el seu cicle larvari l'animal ha de patir nombroses modificacions, conegudes com mudes, ja que augmentarà el seu pes entre 8000 i 9000 vegades i la seva longitud arribarà a ser de fins a uns 8 cm. Així doncs, la vida del cuc de seda es composa de 5 edats i 4 mudes.

La muda és una fase biològica molt important i delicada que permet l'evolució del cos de la larva. Quan muden la pell, deixen de menjar i estan quiets amb el cap elevat durant tot el procés que dura la muda. Es desprenen de la seva antiga pell quedant plegada sobre el fons de la capsa o sobre les fulles y de seguida endureixen la nova. És un moment molt delicat i no s'ha de molestar a la larva. Un cop finalitzada la muda, el cuc torna a la seva apetència voraç habitual.

Els cucs, en quant canvien l'aspecte fosc del seu naixement, poden ser, segons la raça i de forma general, de color blanc, ratllat o marró fosc i són tous i freds al tacte; encara que existeixen altres races i varietats. El període larvari, en condicions normals té una durada total d'uns 30 dies, subdividits en les següents etapes: 1a edat --> 4 dies, 1a muda --> 1 dia, 2a edat --> 3 dies, 2a muda --> 1 dia, 3a edat --> 4 dies, 3a muda --> 1 dia, 4a edat --> 5 dies, 4a muda --> 2 dies, 5a edat --> 9 dies. En aquesta última edat la seva apetència resulta verdaderament insaciable, però al vuitè dia deixen de menjar i sembla que el cuc es torni solitari, trist i errabund. La seva defecació és verda, en lloc de la negra habitual, acostuma a buscar els racons i la seva pell es torna grogosa, anunciant així que està pròxima la fase de confecció del capoll i la seva metamorfosi. En condicions normals d'humitat, la temperatura idònia per a la larva és de 24-26º; per sota del s 17º la larva llangueix i s'adorm i per sobre dels 32º té moltes dificultats per filar el capoll.

En aquesta fase, es poden observar uns fils de seda blanquinosos que seran els ancoratges del futur capoll que teixirà al voltant d'ell mateix. Aquesta operació es coneix amb el nom d'embotjament. La substància que produeix la seda està en estat líquid en dues cavitats allargades que el cuc poseeix en el dors i que van a parar a la seva boca. El líquid es solidifica en contacte amb l'aire per formar una fibra de seda. Aquesta secreció està composta per una proteïna anomenada fibroïna en un 75%, per la sericina en un 24% i per matèria colorant cerosa en un 1%.

Colocat en el seu lloc, és a dir, en el lloc que l'animal creu favorable, treu unes fibres que enxarxa en les branquetes de la mateixa morera o en les parets de la capsa de cartró. Es col·loca en el centre i comença a moure el cap d'un costat a l'altre, teixint sobre ell mateix una primera capa dèbil. Després enrotlla, sempre al seu voltant, el fil únic i continu, apretant-lo cada cop més fort i formant un sac oval de seda, opac, on queda tancat. En el capoll acostuma a invertir-hi entre 5 i 8 dies de feina constant i està format per un únic fil de seda que pot arribar a tenir 1500 m. de longitud. No tots comencen a fer el capoll al mateix tiemps, però acostumen a fer-lo dins de la mateixa setmana. Si se'ls molesta mentre fan el capoll, el deixan i en comencen un altre en un lloc diferent, encara que aquest últim estarà incomplet, ja que el cuc no pot extreure una altra longitud igual de fil de seda. Els que no aconsegueixen fer el capoll, moren.

El color del capoll és diferent segons el cuc que sigui. Uns són molt blanquinosos, altres de color groc clar, groc intens, taronja, rosat o fins i tot verds. La forma del capoll, depenent de la raça del cuc, pot ser quasi redó, ovalat, allargat o acinturat. En ocasions dos o més cucs poden fer un mateix capoll, de una mida més gran, de seda amb menys qualitat, conegut amb el nom de dúcar. Els capolls que contenen les femelles són de mida més gran i més arrodonits.


Després d'alguns dies dins d'el capoll, la crisàlide s'ha transformat en una papallona blanquinosa, petita, amb antenes plomoses. Això succeeix entre 15 i 20 dies després de quedar dins del capoll. Els canvis han estat molt profunds. Normalment quan la papallona surt, esguerra el capoll a l'obrir un forat, aquesta operació requereix uns 15 minuts i apareix amb les ales humitejades, toves i arrugades. L'animal haurà d'esperar a tenir-les secas per moure's d'un cantó a l'altre, encara que no volen. Tampoc mengen ni beuen. Si les observem amb detenimient podem veure que segueixen un ritual, una espècie de dansa nupcial, voletejant els mascles al voltant de les femelles fins que es produeix l'aparellament. La femella atreu al mascle, llençant el seu reclam amb una olor que emana de les seves glàndules posteriors. El mascle aixeca el cap o les antenes i comença a vibrar les ales, voletejant en cercles al voltant de la femella amb intents de còpula fins que finalment, si no arriba un altre mascle abans, es produeix la desitjada unió. Amb la còpula queden unides per la part del darrere de l'abdomen, dura algunes hores, o fins i tot dies.

El mascle es reconeix per les seves antenes plomoses i pectinades més desenvolupades que les de la femella i pel seu abdomen més prim. Les femelles són les que pesen més, les que tenen l'abdomen més gran, a causa del transport dels ous (entre 300 i 500). Un cop que el mascle ha copulat, les femelles comencen a depositar tots els ous per la capsa, tant en el sòl, com en les parets o damunt dels capolls, impregnats d'un líquid viscós que els deixa enganxats. La posta acostuma a durar entre 4 i 5 dies. Després de la posta, tant el mascle com la femella no tardaran en morir-se, tancan´-se així el cicle, ja que dels ous sortiran les erugues durant la primavera següent.




Aquí podeu veure un video molt didàctic i instructiu que resumeix en imatges tot el que s'ha explicat anteriorment.

El video és ©Daniel Martín




Ous

La forma de l'ou és elipsoidal, una mica aplanada, amb una lleu accentuació en el pol on es troba un petit orifici anomenat micròpil, que permet el pas de l'espermatozou en el moment de la fecundació. La closca que l'envolta completament està constituïda per una substància molt resistent de matèria quitinosa, que des del moment de la deposició presenta un color blanquinós o groc palla, segons siguin ous bivoltins o univoltins.

En biologia, s'entén per voltinisme el nombre de generacions d'un organisme que apareixen en un mateix any. Si completen dos cicles vitals en un any, és a dir que apareixen dues generacions cada any, s'anomenaran bivoltines, como ho són per exemple algunes races orientals; això vol dir que els adults d'aquestes races depositen els ous a finals de la primavera i les noves larves completen la seva maduració a finals d'estiu, dipositant de nou ous per què neixin a la primavera següent.

Un cop dipositats els ous de les races bivoltines, aquests romanen durant uns 6-7 dies amb aquest color groc pàl·lid, blanc trencat o fins i tot blanc os, adquirint un aspecte d'infertilitat, però un cop transcorreguts aquests dies, de sobte els ous es tornen trasl·lúcids i es pot observar clarament un petit punt en un dels extrems de l'ou. En aquest instant estan molt pròxims a eclosionar i en els dos dies següents van agafant un color grisós molt característic. Transcorreguts aquests dos dies, una petita larva apareix al costat de l'ou.

Els ous de les races bivoltines solen ser de mida més petita, oscil·lant entre els 0.8 i l'1.1 milímetres de longitud i un pes mitjà de 0.5 miligrams. Altres varietats poden tenir, fins i tot, més de dues generacions en un mateix any i aquestes races s'anomenen polivotines o multivoltines, encara que aquestes races depenen de la climatologia on es desenvolupen, ja que en un clima fred deixarien de ser multivoltines per la dificultat de trobar aliment, sobretot a l'hivern.

Són espècies univoltines aquelles que completen un únic cicle vital al llarg de l'any, alimentant-se durant la primavera i realitzant la metamorfosi a principi de l'estiu. Aquestes arnes pondran els seus ous per què eclosionin a la primavera sigüent, un cop hagi transcorregut l'hivern.

La incubació de l'ou dura al voltant de quinze dies, a partir d'aquest moment l'ou ja està madur per eclosionar, encara que en climes freds i en races monovoltines l'eclosió no es produeix fins haver passat l'hivern. A la primavera, les erugues surten de l'ou, però sempre depenent de la temperatura ambiental. Aquest mecanisme els permet madurar al mateix temps que les fulles de morera i poder alimentar-se quan les fulles es trobin en el seu moment òptim.

Aquest mecanisme que fa que els ous quedin en suspens vital durant l'hivern s'anomena diapausa. La diapausa ajuda als insectes a estar sincronitzats amb els cicles naturals com els de la temperatura, la pluviositat i la disponibilitat d'aliments, per incrementar així les seves oportunitats de supervivència. Els ous de les races monovoltines són més grans i solen correspondre a les variedats europees, oscil·lant entre els 1.25 i els 1.65 milímetres de longitud.

En el moment de la posta, els ous monovoltins són de color groc intens, aquest color dura les primeres 24 hores, d'allí passa al rosa i després al marró cafè podent presentar a les 36–48 hores (depèn de la temperatura) el color definitiu que és grisós fosc, amb tonalitats diverses segons les races o varietats, arribant a ser alguns fins i tot verdosos. Els ous es mantenen així, amb aquest color fix durant el període d'incubació hivernal. L'adquisició del color grisós fosc és sinònim què l'ou està fecundat, ja que en cas contrari roman groc.

A l'interior de l'ou es troben alguns components recoberts per la membrana vitel·lina, la qual inclou tot el contingut protoplasmàtic i un nucli dins de la cèl·lula ou que representa el primer esboç embrionari. La coloració gris pissarra és l'última que adquireix l'ou dos o tres dies abans d'eclosionar, propera ja la nova primavera.

Es pot provocar una diapausa artificial evitant així que els ous eclosionin abans de la data posant-los en un frigorífic ja que la calor de l'interior de les cases provoca que els cucs surtin abans què hagi arribat la primavera i les moreres encara no hagin brotat. El frigorífic fará d'hivern i un cop els treiem, arribat el bon temps, els ous eclosionaran en uns 10-15 dies depenent de la temperatura ambient.


Races

RACES COMUNES

Les larves de les races més comunes que existeixen, amb petites variacions a nivell de producció de seda, color i forma dels capolls, són principalment cinc; encara que n'hi ha moltes més d'origen oriental.

La primera de les races és l'anomenada cuc blanc llis, caracteritzada per una larva de color blanc amb unes lleus marques en el tòrax, quasi inapreciables, en forma de c; aquests cucs, en les darreres estapes del seu estadi, adquireixen un cert to blavós en la meitat superior del seu cos. D'aquesta raça es coneixen més de 400 subraces, totes elles amb un cuc més o menyis igual, amb l'única direrència del color y la forma del capoll de seda.

Una altra raça és la dels cucs blancs amb ocel, potser la més comuna i la més coneguda, amb les marques o ocels en el tòrax ben visibles, que la diferencien de la raça anterior. La seda que produeixen aquests cucs sol ésser de color groc que va del to pàl·lid al ataronjat. Els ocels estan formats per una línia gruixuda en forma de c d'un color marró fosc i una ombra més clara que ocupa l'interior, formant como una mitja lluna. En la part posterior del cos apareixen uns altres ocels de mida més petita i d'un color més apagat.

La tercera raça de cucs i també ben coneguda és la del cuc zebrat o ratllat. La característica pròpia d'aquest cuc és la d'una larva blanca amb anelles de color negre en la intersecció dels segments del cos de la larva, és per això que s'anomenen zebrats, ja que recorden a les zebres. Els capolls d'aquest cuc són de color groc fort, amb algun to ataronjat. Existeix la variant italiana coneguda com rigato que fan el capoll de seda rosa i els adrinople o turcs que fan el capoll blanc. Aquestes larves acostumen a tenir marcats els ocels característics, encara que en algunes ocasions no s'aprecien.

La quarta raça comuna és la del cuc negre o gris. Aquest cuc és en realitat de color marró grisós jaspiat amb els ocels visibles i unes ratlles de color taronja viu a la jepa posterior al cap, alguns individus tenen un leuger color rosat i són molt resistents a les malalties. El capoll que presenten és de color groc, una mica allargat i en ocasions poden fabricar capolls amb un to clarament verdós. Es diu que la seda d'aquest cuc és especialment òptima, d'una qualtat excel·lent. De vegades ocorre que apareixen individus sense coloració, és a dir, totalment blancs.

Aquesta cinquena raça és la més desconeguda de totes les comunes. És un cuc d'aparença exòtica conegut com cuc llistat. La larva és de color negre amb anelles de color blanc en la intersecció dels segments, tenen taques taronja i rosadas al llarg del seu cos i els capolls van del color blanc al taronja passant pel groc i el rosat, amb aspecte una mica cinturat.

COLOR I FORMA DELS CAPOLLS

Entre els capolls de cuc de seda es distingeixen 4 tipus ben diferenciats, atenent a la seva forma. La més comuna és la dels capolls ovalats, és a dir, més amples per un extrem que per l'altre. La segona forma que es pot distingir és la del capoll allargat, d'amplada pràcticament uniforme al llarg de tota la seva longitud. Una tercera forma és la del capoll cinturat que té una estretesa en la seva zona central i una quarta forma és la del capoll rodó, pràcticament esfèric i bastant difícil que es doni.

En referència als colors, en línies generals, es pot afirmar que la uniformitat es correspon a cada raça de cuc, sobretot a causa de la puresa de les línies genètiques. Així docs, els individus d'una mateixa raça només donaran colors iaguals, i les races hibridades donaran coloracions diferents que poden arribar a ser fins i tot dispars, o de la mateixa família cromàtica. La puresa de la raça també es distingueix per presentar sempre la mateixa forma.

La varietat cromàtica és gran i els capolls de seda, independentment de la seva forma, poden ser blancs, grocs, taronja, rosa i fibs i tot verds, amb tonalitats entre aquests mateixos colors. Encara que el que sí és evident és la diferència de mida segons continguin mascles, femelles (de mida més grossa) o siguin capolls dobles o fins i tot triples.

En la foto anterior podem veure capolls filats per una mateixa raça de cucs, els cucs grisos, de dos colors diferents, el que indica una clara hibridació, però amb la mateixa forma allargada.


PAPALLONES

La papallona, o per ser més exactes, l'arna del cuc de seda és l'últim estadi o edat adulta a la que l'insecte arriba després de completar la seva metamorfosi.

Aparentment no tenen res a veure o molt poc amb la larva que un dies abans es va ancar en el capoll, ja que els canvis han estat considerables. Cada raça té les seves marques característiques, que encara que son, en ocasions, gairebé inapreciables, si ens fixem bé, podrem distingir amb claredat i facilitat.

L'arna és un animal amb el cos gruixut, una mica abombat on es poden distingir amb facilitat els segments que tan clarament s'apreciaven en el seu estadi de larva. Té el cos recobert de molt pèl i la seva longitus és d'uns 5 cm aproximadament.

Els mascles, d'una mida lleugerament inferior i amb l'abdomen més estilitzat i les ales més grans, es mouen molt més que les femelles; tot i així és molt estrany que un d'ells aconsegueixi emprendre el vol. Les femelles llençen feromones que els mascles perceben amb els seus pèls olfatius, situats en les antenes pectinades, molt més gruixudes que les de les femelles i això els ajuda a trobar la femella per què puguin aparellar-se.

És a les ales on veritablement es veuen més clarament les diferències entre les distintes races. Els cucs blancs es transformen en una papallona de color marró molt clar amb les nervadures de les ales gairebé inapreciables, és una arna molt homogènea sense trets destacables. Per una altra banda, les arnes de la raça negra o gris són una mica més fosques i amb les nervadures de les ales molt marcades.

La papallona dels cucs llistats té dos línies negres en sentit horitzontal en cadascuna de les ales superiors i el sue cos també és més fosc; en canvi la de la raça u41 és de color marró xocolata, clarament diferenciable a totes les altres. Les arnes dels cucs u71 no tenen cap característica especial que les distingeixi, a part de les nervadures una mica més marcades i la seva petita mida en relació a les papallones de les altres races.

Les arnes de la raça g33 són veritablement boniques i especials, amb un abdomen fosc i unes franges a les ales que formen dibuixos geomètrics, a més, en el seu primer dia de vida les ales tenen un color grogós. Finalment, els cucs rigato també comparteixen aquest color grogós en les seves ales durant les seves primeres hores com a adults, però pel demés són quasi idèntiques a les papallones dels cucs blancs. Totes aquestes característiques són molt més visibles en els mascles que en les femelles.

RACES EXÒTIQUES O JAPONESES

Les races japoneses són veritablement estranyes i poc comunes a la nostra vista. La característica diferenciadora d'aquestes races és el color de les larves i la unifotmitat cromàtica dels capolls, ja que són races pures, sense barreja, especialment cuidades.

Les larves del cuc g33 són de color blanc amb ocels de color verd amarronat, ben marcats solament a la part superior del cos. Tenen uns punts ben visibles, per parells, en cada un dels segments i en la protuberància o "falsos ulls" tenen una taca triangular invertida del mateix color que els ocels, flanquejada per unes taques negres atravesades per una línia taronja. El cap d'aquestes larves és d'un color molt clar.

Els capolls són lleument cinturats de color groc, taronja i rosa, tots ells de tonalitats pàl·lides i les papallones poseeixen bonics dibuixos geomètrics a les ales amb la particularitat que, a la llum, les seves ales són grogues, però només el primer dia. El cicle d'aquest cuc és lleument inferior al de les races comunes, ja que el seu estat pupal solament dura 10 dies. La mida a la que arriben les larves també és una mica inferior.

Les larves d' u41 són blanques amb ocels lleument marcats de color verd-daurat, solament a la part superior del cos i amb una taca triangular invertida de color verdós en els "falsos ulls" atravesada per una línia negra i flanquejada per taques negres. El seu cicle larval és de només 30 dies i acostumen a estar dins del capoll uns 14 ó 15 dies, pel que el seu cile total és inferior al de les races comunes. La seva mida també és inferior i es tanquen en capolls clarament cinturats de color groc. La característica més sorprenent d'aquesta raça és el color marró xocolata de la seva papallona.

Els cucs u71 són de color blanc-grisós jaspiats amb ocels a la parts superior i inferior del seu cos. Els ocels superiors són verdosos amb el contorn negre en forma de C i els inferiors són circulars, del mateix color. La taca de la seva protuberància és de forma tronco-cònica de color verdós amb unes lleugeres taquetes a ambdós costats i amb els dobles punts en tots els seus segments. El seu cicle és menor al de les races comunes, amb una papallona sense trets ressenyables i uns capolls molt poc cinturats i més aviat allargats de color verd.



Alimentació

Les fulles de morera són l'únic aliment dels cucs de seda.

La morera és una planta arbòria que acostuma a tenir entre els 6 a 12 metres d'alçada. El seu tronc és massís i alguns poden arribar als 2 metres de diàmetre a la base. La copa és arrodonida i àmplia i les fulles són dentades y aspres en forma de cor i amples, de color clar. És un árbol caducifoli i la floració es produeix entre els mesos d'abril i maig. La seva fruita és la mora.



Dins la família de les moràcies hi ha gran quantitadt de varietats perfectament definides, però per a la cria del cuc de seda, principalment s'utilitzen la varietat blanca (Morus alba) i la negra (Morus nigra).

La morera blanca es coneix com salvatge o silvestre i les sevess fulles són fines, aspres al tacte i de color verd brillant bastant uniforme. La fruita d'aquest arbre és blanca, passant a rosat a mida que va madurant. Les branques són flexibles i té l'inconvenient que les seves fulles són petites i endureixen ràpidament, perdent les seves qualitats alimentàries. Els estudiosos afirmen que els cucus alimentats amb aquestes fulles produeixen un 10% més de seda.

La morera negra es desenvolupa millor en climes secs i rigurosos i en sòls pobres. El fullatge d'aquest arbre és més atapeït i té les fulles en forma de cor, grans i les seves branques també són flexibles. La fruita acostuma a ser vermella, pasant a negra quan està madura. Els criadors afirman que els cucs alimentats amb fulles de morera negra produeixen fils més forts i pesats.




Malalties

Les principals malalties que poden atacar a aquest insecte són:

La Pebrina

Està produïda pels gèrmens del protozou Nosema bombycis. Els primers símptomes de la malaltia consisteixen en un retràs del desenvolupament, llanguiment, pèrdua de la gana i dificultat per fer la muda. Freqüentment apareixen en la superfície de la pell dels cucs malalts unas taques negres carbonoses disseminades irregularment.

Flacciditat

És la més perillosa de les malalties d'aquest insecte. Els cucs atacats deixen de menjar, la pell i el cos s'estoven i els animals no tarden en morir, després de la qual cosa s'ennegreixen, la pell es trenca i deixen escapar un líquid fosc de olor repugnant. En altres ocasions la larva arriba a filar el capoll, però mor la crisàlide i taca la seda, que rep el nom de realina i és de qualitat inferior. Si arriba a produir-se la papallona, els seus ous queden infectats pels gèrmens de la malaltia.

Grogor

Els símptomes principals són la inflamació del cos, que pren un color groc o blanquinós, encongiment de les potes i dificultat per moure's; la mort sobrevé ràpidament i en l'interior de l'animal s'hi troba un líquid blanc-grogós que observat al microscopi mostra nombrosos grànuls polièdrics.

Muscardina

Està producïda pel fong Botrytis bassiana, les espores blanquinoses del qual són els agents de l'encomanament i que al germinar sobre la pelll introdueixen pels porus el miceli. Els cucs atacats deixen de menjar, romanen inmòbils, i el seu cos es tinta de color rosa, s'endureix i es cubreix d'una floridura blanca; la mort sobrevé ràpidament.


Curiositats

Aquest és un exemple d'una moneda antiga xinesa on s'emparella la producció d'arròs i la del cuc de seda. La inscripció es llegeix de dalt a baix i de dreta a esquerra com "tian can wan bei" que significa: "que augmentin 10.000 vegades els teus camps d'arròs i els teus cucs de seda".

El revers té una imatge d'un cèrvol motejat, que és un símbol freqüent en les monedes antigues de la Xina i que significa l'esperança d'una vida llarga, així com l'èxit en la consecució d'una empresa, acompanyada d'honor i riquesa. Amb la inclussió del cèrvol, s'expressa el desig de "bona sort" en les ocupacions de l'agricultura i la sericultura.

La moneda té 27 mm de diàmetre i pesa 6,8 grams. De l'època de l'emperador Kang-Xi, tercer emperador de la dinastia Quing (1654-1722).

En el Palau d'estiu de Hanzou, a la Xina, es van trobar peces de seda amb més de 4.500 anys d'antiguitat.

Japó és el major productor i exportador de seda manufacturada des de 1970. La Xina produeix el 80% del subministrament de seda crua en el món amb més de 10 milions de granges de seda i amb 500.000 persones empleades. Els altres països que produeixen seda són l'Índia, Rússia, Corea del Sud, Brasil, Espanya i Itàlia.

La seda s'usa per fabricar fulles de paper (paper de seda), mitjes, vestits, quimonos, paracaigudes, alguns pneumàtics de bicicleta, pantalles de làmpades, roba interior, tapisseries, fils de sutura, cubertes de mobles, corbates, basrrets, fils de pesca, guants, etc.

Un arbre de morera produeix per terme mig uns 100 quilos de fulles, amb les fuulles s'alimentarien a uns 5.000 cucs, dels que s'obtindrien 2.500 capolls, dels que s'extreuria 0,5 kg. de seda.

Es necessiten 110 capolls per fer una corbata, 630 per a una brusa, 800 per a una samarreta i 3.000 per a un quimono de seda.



Bombyx mandarina

Els cucs de seda toleren la manipulació per part dels humans i viuen perfectament estan atapeïts, han perdut la capacitat de volar quan són papallona i la de defensar-se en front als depredadors. No poden viure en condicions salvatges. Aquestes són algunes de les característiques pròpies dels cucs domesticats que els diferencien dels seus familiars en llibertat. Les petjades d'aquest procés mil·lenari estan en el genoma: al menys 354 gens del cuc de seda estan relacionats amb la seva utilització productiva. La domesticació es remonta a més de 5.000 anys, segons indiquen tant el registre arqueològic com les dades genètiques.

La selecció artificial afavoreix les qualitats d'interès econòmic.

Un equip científic internacional, liderat per especialistes xinesos, ha seqüenciat 40 genomas de cuc de seda (salvatges i productius) i la primera conclusió que mostren les dades és que la domesticació del cucs fou un aconteixement únic, és a dir, que en algun moment es va recol·lectar un gran nombre de cucs en un curt període de temps i d'aquella població inicial deriven els cucs de seda explotats actualment en nombroses regions del món.

Jun Wang i els seus col·legues adverteixen en el seu article a la revista Science que les anàlisis no permeten determinar si es van recollir els cucs en un únic indret geogràfic o en diversos indrets. La informació genètica tampoc indica una zona específic de la Xina com a origen d'aquesta domesticació.

La producció de la seda era un alt secret a l'antiga Xina i el contraban de cucs o dels ous estava castigat amb la mort, ens recorda Dennis Normile en la mateixa revista. La protecció dels secrets de la seda fou eficaç durant milers d'anys, fins que la tècnica va acabar difonent-se pel Japó, Corea, el Proper Orient i Europa.

Actualment hi ha més d'un miler d'estirps de cucs de seda productiuos. Wang (Institut de Genòmica de Pekín) i els seus col·legues han constatat que els cucs domesticadt (Bombyx mori) i els salvatges (Bombyx mandarina) estan clarament separats genèticament. Dels primers han seqüenciat 29 genomes d'exemplars procedents de la Xina, el Japó, Europa i algunes regions tropicals. Dels segons, dels salvatges, han seqüenciat 11 genomes, tots de poblacions de la Xina (sis d'una única província), per la qual cosa Normile expressa la cautela de l'expert japonès Yutaka Banno, partidari d'ampliar la mostra abans de treure conclusions definitives sobre la història genètica dels cucs de seda.

Tot i així, el treball de l'equip internacional aporta informació important, per exemple sobre els gens dels cucs que han d'estar implicats en factors clau de la domesticació com són la producció de seda, el metabolisme i la reproducció. Els experts apunten que aquests gens poden ser útils no sols en la producció de seda sinó que també en l'explotació d'altres insectes. A més, els B. mandarina són considerats una plaga, així doncs el coneixament genètic pot ajudar a controlar-la.

Senyalen els investigadors que la sel·lecció artificial dels cucs ha actuat durant milers d'anys afavorint característiques d'interès econòmico com la mida més gran del capoll, la superior expresió de la glàndula productora de seda o l'alta tassa de creixament i de reproducció.


Font consultada: ©Alicia Rivera EL PAÍS 02/09/2009



Bibliografia

Baricco, A., Seda. Ed. Anagrama, Madrid. 1997
Bassi, A., Del mal del segno. Ed. Enciclopedia Británica, Londres. 1835
Cherubini, R., Cría moderna y rentable del gusano de seda. Ed. Arguval, Barcelona. 1994
Dandolo, V., The art of rearing silkworms. Ed. Antiquaria, Londres. 1825
González Marín, F., El gusano de seda y la morera. Ministerio de Agricultura, Madrid. 1951
Johnson, S.A., Silkworms. Ed. Lerner, Minneapolis. 1982
Kite, L.P., Silkworms. Ed. Newark, California. 1997
Mao Tun, Los gusanos de seda de la primavera. Ed. Shen, Pekín. 1981
Martínez, A., La Vida del Gusano de Seda. Ed. A.E. Guardabosques Jódar, Jaén. 2002
Martínez Pintos, W., El Gusano de Seda. Ed. Atlántida, Buenos Aires. 1942
Masó, A; Pijoan, M., Observar mariposas. Ed. Planeta, Barcelona. 1997
Mozziconacci, A., Le ver à soie du mûrier. Ed. Hachette, Paris. 1921
Nogués, A., El gusano de seda. Ed. Francisco Puig, Barcelona. 1926
Paiset, E., Histoire de la soie. Ed. Layret, París. 1986
Rubio, M., Hª del cultivo de la morera y de la industria de seda. Ed. Academia. Guatemala. 1984
Uhlig, H., La ruta de la seda, antiguas culturas. Ed. Serbal, Barcelona. 1987
Varron, A., The early history of silk. Ed. Barnes, Londres. 1986
Vieil, P., Sericicultura. Salvat Editores, Barcelona. 1925
VV.AA., Diccionario Enciclopédico Labor. Tomo 7. Ed. Labor, Barcelona. 1963
VV.AA., Enciclopèdia Catalana Bàsica. Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1996
VV.AA., España y Portugal en las rutas de la seda. Ed. Universitat de Barcelona, Barcelona. 1996


Enllaços recomenats

Pàgina oficial de la AERCEGSA.

Revista Entomológica de Asturias

Sericultura a les Espanyes.

Seda. Els misteris del Bombyx mori.

Web sobre erugues i seda de Michel Cook.

Gusanet.